from burgos

Parece mentira. Nunca hubiera pensado que hoy escribiría en mi diario en castellano. me cuesta redactar con fluidez, usar palabras apropiadas y conjugar ciertos condicionales. hoy dejo el catalan para que uno de los lectores del blog entienda una entrada. Pedro es habitante de burgos i tambien mi vecino de verano. de vez en cuando regala morcillas de arroz a mis padres y suelta expresiones como bua! ( a mi me suena a merengue, pero no se lo digais!)
para ti saludos, animos i abrazos

ArT eÒLic

Un sol assassí marca cada pas que faig pel carrer de la ciutat. Aviat serà festes i ja es percep en les cares ganes de gresca. Massa pistes arreu com perquè algú no intueixi que alguna cosa es prepara.

Saltant mantes i esquivant venedors ambulants intento dibuixar la línia més curta del meu camí. Una noia allarga la mà i em fot davant dels nassos un descompte per un entrepà, l´altra patina amb una gorreta vermella fent enquestes pesades, a dos metres la creu roja vol una moneda a la guardiola i prop de la boca del metro una dona que mendica dóna de pit al crio sospitosament adormit.

Davant veig una jove descalça amb una diadema florejada que es mou a ritme d´una musica que no se sent. Hi a algú que no mira la jove descalça, potser està tip de veure-la i li sembla que ja no balla tant bé. Ell està massa enfeinat per perdre el temps en danses i romanços. Em sorprèn un rètol artesà : art eòlic. L´home empolsat de província té els cabells grisos de tant treballar. Faci fred o calor, com avui, ell fa nusos sense parar. Llueix una pell opaca i unes galtes bronzejades quasi negres. No se sap del cert si aquest color és resultat d´hores de sol o dies de gelades amb poc abric. No s´atura ni un instant, no li importa qui passi pel davant. Ell fa la seva feina. Ell fa nusos sobre el sortidor d´aire del metro. Ell fa nusos sense parar.

Per sobre la reixa rodolen rotlles de paper de wàter però ell no es preocupa per recollir-los, sap que no aniran gaire lluny. Com si algú hagués obert una porta, l´aire calitjós bufa fortament i pentina la malena blanca de paper de wàter. L´home continua fent més nusos alhora que moldeja enormes i majestuoses veles desplegades, les faldilles de Marilin amb tres nusos més i amb vuit pels costats puja a estendre els llençols al terrat.

Es millor ser optimista i equivocar-se
que ser pessimista i tenir raó.
Albert Einstein (1879 - 1955)

L'altre dia algú em va citar aquesta frase de Einstein i em va dir, "quanta rao tenia el sabi!"

La veritat és que mai m'han agradat les frases cèlebres. Algunes no em semblen gens ocurrents, d'altres em sembla haver-les sentit dit milions de vegades a les iaies i d'altres són extretes de retalls de la revista Super Pop en els seus temps més "canyeros" i ja les últimes, aquelles que no he entès mai. Aquelles que en sentir-les tothom fa el somriure de complicitat, de resignacio i d' experiencia, afirmen amb el cap i es lamenten que la dita tingui tanta rao...Jo moltes vegades faig que si amb el cap, somric o em faig la boja per passar desapercebuda.

Albert Einstein, és una excepció. La veritat es que hauré d'obrir una nova carpeta: per les frases celebres que comprenc a la perfecció, que m'agraden, que comparteixo i que formen part d'una manera de viure.

em trec el barret per tots aquells que s'esforcen a tenir aquesta filosofia de vida.

Ara que es estiu i moltes televisions repeteixen programacio que han emès durant l'any, aprofito per veure la darrera mitja hora de Telemonegal. Els dimarts d'hivern per la nit, Ferran Monegal, ha aparegut al meu televisior com un vetitable rosegador criticant a totes les criatures televisives, com diria ell, que gosaven lluir el collar de la mentida dins la caixa tonta. Aquest estiu tinc la sort de poder recompilar totes aquelles estones que em vaig perdre per culpa de la son, els horaris insostenibles, i els treballs d'universitat d'última hora.

**anex: recomano la entrevista a Jordi Gonzalez.

València, 600

L’estoreta de la entrada està ratada i rossegada. És convenient no fregar-hi gaire les soles de les sabates per no embrutar-les més del compte. La porta és fosca i amb un pany confiat, d’aquells que els lladres obren amb facilitat. A l’entrar un mirall ovalat i rovellat em convida a passar.

La única direcció que puc seguir és un passadís estret i poc il•luminat. Una de les portes obre una escletxa despistada i regala al passadís una mica de llum. Espiant per la ranura veig pel terra de l’habitació com dansen les peces de roba fins a pujar al llit. Els llençols estan rebregats i deslligats de les puntes com si algú s’hi hagués barallat queixalant la roba amb passió. Entre calces i mitges descobreixo un peu petit i nu.

Segueixo en silenci fins al final del passadís.
Sembla que he trobat la sala d’estar on quasi bé no s’hi pot estar. Hi ha una cadira de cada i una butaca peluda tacada de cendra de tabac. Al peu del llum hi ha plantat un arbre de Nadal una mica pansit . Fan goig les quatre boletes lluents que hi pengen. És massa aviat per tenir l’arbre al menjador. Hi ha vodka sobre la taula i gots bruts, unes setrilleres enganxoses i molles de pa.

De tant en tant m’arriba un tuf àcid insuportable del lavabo. La pica del lavabo està entollada de cabells negres curts i llargs. En l’aigua floten grumolls de pasta de dents blanca com si fossin icebergs. Aquí dins del bany la olor encara és més forta. La dutxa no té cortina i és plena de gels i xampús de colors: uns pels cabells castigats i tenyits, altres per la caspa i la cutícula, suavitzants reparadors, hidratants, anti-caiguda... També hi ha olis aromàtics i essències de coco, farigola i mel. Sobre el vàter hi ha tota la col•lecció de rotlles de paper acabats. Si hi posessin les dates del darrer ús en permanent segurament sumarien un any. La tapa del vàter està oberta i la tassa és plena fins dalt de vomitat.

Autoretrat

Aquest cop he trobat davant meu una noia menuda i silenciosa. Sembla segura i forta però diuen que quan se sent sola té por. Té por a la foscor i als lladrucs dels gossos i també al fracàs.

És valenta quan ho ha de ser de veritat, quan les oportunitats piquen a la porta i alerten que només vénen de passada. Llavors pren la iniciativa i es concentra. Ja no li val ser impulsiva. No ha aconseguit mai res dels rampells, tret de dos amors fugaços. Ara pensa i reflexiona més que abans, no sap si és per diversió o per avorriment però no cessa.
El lloc més indicat per fer-ho és a l´autobús perquè les finestres són prou amples per no veure els marcs. No hi ha cap límit dibuixat i així, hi ha cabuda per tot tipus de cabòria. A més, el moviment endavant deixa enrera el munt de records que la turmenten. El passat és com un pinyol a l´estómac que mai digereix, per això, guarda totes les fotografies velles en caixes a l´altell. No vol ni veure-les perquè confessa que al vespre la fan plorar.
Darrerament fa servir la seva camera reflex perquè li agrada la màgia del revelat al laboratori. L´habitació vermella i l´olor dels químics la traslladen en un espai ben diferent a l´habitual. És una forma de fugir sense recórrer a les drogues. L´altre dia en la cubeta del fixador va veure com bellugava la foto molla. Va sentir un gran desig per capbussar-se, per ficar el cap sota l´aigua i distorsionar el so de la realitat. Vol moure mans i peus fins a esgotar-se tal i com ho feia al mar a l´estiu.
A l´agost va llegir quaranta contes d´en Monzó i encara li queden quaranta-tres més.
Cada dia els veu sobre la prestatgeria però els reserva per quan faci més calor. Encara no entén quina relació hi ha entre la platja i en Quim.
Abans però tornarà a tenir cita amb els nens del casal d´estiu. Els nens la fan sentir desperta i viva. Els fa repàs cada matí en una classe calorosa de l´escola del poble on viu. A la una tots corren cap a la piscina municipal: es llencen, es capbussen, tal i com ella somia dins el laboratòri. S´esforcen i empassen aigua amb clor per arribar primers a l´altra banda de la piscina. Una piscina, una cubeta de fixador, tot ve a ser la mateixa cosa: una lluita continua per viure o sobreviure.