València, 600

L’estoreta de la entrada està ratada i rossegada. És convenient no fregar-hi gaire les soles de les sabates per no embrutar-les més del compte. La porta és fosca i amb un pany confiat, d’aquells que els lladres obren amb facilitat. A l’entrar un mirall ovalat i rovellat em convida a passar.

La única direcció que puc seguir és un passadís estret i poc il•luminat. Una de les portes obre una escletxa despistada i regala al passadís una mica de llum. Espiant per la ranura veig pel terra de l’habitació com dansen les peces de roba fins a pujar al llit. Els llençols estan rebregats i deslligats de les puntes com si algú s’hi hagués barallat queixalant la roba amb passió. Entre calces i mitges descobreixo un peu petit i nu.

Segueixo en silenci fins al final del passadís.
Sembla que he trobat la sala d’estar on quasi bé no s’hi pot estar. Hi ha una cadira de cada i una butaca peluda tacada de cendra de tabac. Al peu del llum hi ha plantat un arbre de Nadal una mica pansit . Fan goig les quatre boletes lluents que hi pengen. És massa aviat per tenir l’arbre al menjador. Hi ha vodka sobre la taula i gots bruts, unes setrilleres enganxoses i molles de pa.

De tant en tant m’arriba un tuf àcid insuportable del lavabo. La pica del lavabo està entollada de cabells negres curts i llargs. En l’aigua floten grumolls de pasta de dents blanca com si fossin icebergs. Aquí dins del bany la olor encara és més forta. La dutxa no té cortina i és plena de gels i xampús de colors: uns pels cabells castigats i tenyits, altres per la caspa i la cutícula, suavitzants reparadors, hidratants, anti-caiguda... També hi ha olis aromàtics i essències de coco, farigola i mel. Sobre el vàter hi ha tota la col•lecció de rotlles de paper acabats. Si hi posessin les dates del darrer ús en permanent segurament sumarien un any. La tapa del vàter està oberta i la tassa és plena fins dalt de vomitat.