ArT eÒLic

Un sol assassí marca cada pas que faig pel carrer de la ciutat. Aviat serà festes i ja es percep en les cares ganes de gresca. Massa pistes arreu com perquè algú no intueixi que alguna cosa es prepara.

Saltant mantes i esquivant venedors ambulants intento dibuixar la línia més curta del meu camí. Una noia allarga la mà i em fot davant dels nassos un descompte per un entrepà, l´altra patina amb una gorreta vermella fent enquestes pesades, a dos metres la creu roja vol una moneda a la guardiola i prop de la boca del metro una dona que mendica dóna de pit al crio sospitosament adormit.

Davant veig una jove descalça amb una diadema florejada que es mou a ritme d´una musica que no se sent. Hi a algú que no mira la jove descalça, potser està tip de veure-la i li sembla que ja no balla tant bé. Ell està massa enfeinat per perdre el temps en danses i romanços. Em sorprèn un rètol artesà : art eòlic. L´home empolsat de província té els cabells grisos de tant treballar. Faci fred o calor, com avui, ell fa nusos sense parar. Llueix una pell opaca i unes galtes bronzejades quasi negres. No se sap del cert si aquest color és resultat d´hores de sol o dies de gelades amb poc abric. No s´atura ni un instant, no li importa qui passi pel davant. Ell fa la seva feina. Ell fa nusos sobre el sortidor d´aire del metro. Ell fa nusos sense parar.

Per sobre la reixa rodolen rotlles de paper de wàter però ell no es preocupa per recollir-los, sap que no aniran gaire lluny. Com si algú hagués obert una porta, l´aire calitjós bufa fortament i pentina la malena blanca de paper de wàter. L´home continua fent més nusos alhora que moldeja enormes i majestuoses veles desplegades, les faldilles de Marilin amb tres nusos més i amb vuit pels costats puja a estendre els llençols al terrat.